“The Murdoch and New York Times business model says that we must charge for all content online. The argument is that the age of free is over. If you universally make people pay it follows that you are no longer open to the rest of the world, except at a cost, reducing access and influence. It removes you from the way people the world over now connect with each other. You cannot control distribution or create scarcity without becoming isolated from this new networked world. We may all want to charge for specialist, highly-targeted, hard-to-replicate content. For universal charging to work, every news organisation would have to put all content behind a pay wall. The digital share of the advertising cake is going to grow very sharply and significantly. My commercial colleagues at the Guardian want to grow a large audience and can’t see the benefits of choking off growth. Last year we earned £25m from digital advertising –not trivial. We would earn a fraction of that from any known pay wall model. Journalists have never before been able to tell stories so effectively, bouncing off each other, linking out, citing sources, allowing response –harnessing the best qualities of text, print, data, sound and visual media. If ever there was a route to building audience, trust and relevance, it is by embracing all the capabilities of this new world, not walling yourself away from them. Many readers like this ability to follow conversations, compare multiple sources and links. The result is journalistically better –a collaborative-as-well-as-competitive approach which is usually likely to get to the truth of things, faster. When I think about universal pay walls, I wonder how this emerging world of editing and writing would change. How would you handle a story like the Guardian’s exclusive revelation that Google was about to drop censorship in China? If you erect a universal pay wall around your content then it follows you are turning away from a world of openly shared content. The whole world is in the middle of a revolution. Everything shows up on screens. Technologies have helped develop a generation of fierce independence; of openness; of inclusion; biased towards free expression and strong views; used to immediacy; preoccupied with trust. In this open and immediate world people are realising they can be publishers, that they don’t need intermediaries. Mention Google, and we think of China: the spread of disorganised information versus organised disinformation and censorship. We know what side we must be fighting on. The Guardian on the web is the second English newspaper in the world, read by 37 million –a third each in the UK, America and the rest of the world. In 1956 the worldwide sales of the Guardian were 650. There is an irreversible trend in society today about how people are expressing themselves, about how societies will choose to organise themselves, about a new democracy of ideas and information, about changing notions of authority, about the releasing of individual creativity, about an ability to hear previously unheard voices, about respecting, including and harnessing the views of others, about resisting the people who want to close down free speech. If we turn our back on all this, we will be sleep walking into oblivion.”
(“Does journalism exist?” by Alan Rusbridger, The Hugh Cudlipp lecture, The Guardian, 25 January, “Vergés,” by Miquel Pairoli, El Punt, 24 January, “La Biblioteca de Catalunya exposa l’editor de Josep Pla. Compara un número segrestat i la versió censurada de Destino,” El Punt, 11 January 2010)
Voluntat de negoci i premsa lliure
El director del diari liberal The Guardian Alan Rusbridger pensa igual que l’editor liberal Josep Vergés: la llibertat té futur. Primera foto: La mentida subvencionada: “Vergés va arribar a Barcelona amb camisa blava, un català de Franco, va fer diners en ple franquisme” (Miquel Pairolí). La veritat liberal: L’editor Vergés anava de militar, com tothom a la seva edat. El falangista (obligatori) de Destino, Ignasi Agustí, l’editor Vergés el va poder treure als cinquanta. Destino fou la revista més censurada i clausurada dos mesos el 1967. Foto de la redacció saquejada pels feixistes durant la Segona Guerra Mundial per donar suport als aliats contra Hitler.
Un dels diaris més subvencionats de Catalunya publica un article d’opinió atackant l’editor Josep Vergés, el meu pare. El contradictori El Punt abans havia alabat l’exposició del seu centenar i com havia estat perseguit pel règim feixista d’Espanya. El pitjor crim del meu pare segons Miquel Pairolí: “Voluntat de negoci.” El director del liberal The Guardian està d’acord amb el meu pare liberal: la llibertat té sentit comercial (Veure search Centenari Vergés a la Biblioteca de Catalunya):
“El model comercial de Murdoch i del New York Times vol ser cobrar per tot el contingut per xarxa. L’argument és que l’era del tot gratis s’ha acabat. Però si fas que tothom pagui la consequència serà que ja no estàs obert a la resta del món, si no paguen, reduint l’accès i l’influència. T’apartes de la manera com la gent de tot el món avui es connecta mutuament. No pots controlar la distribució o crear escassetat sense trobar-te aillat d’aquest nou món en xarxa. Potser sí que pots cobrar per un contingut especialista, ben orientat i difícil de copiar. Però perquè funcioni el cobro a tothom, totes les empreses de notícies haurien de posar els seus continguts darrera una barrera de peatge. El pes digital del pastís publicitari creixerà ràpidament i significativa. Els meus col.legues comercials del Guardian volen que creixem fins tenir una gran audiència i no veuen cap benefici en escanyar el creixement. L’any passat ingressàrem €30 milions per la publicitat digital –que no és trivial. Obtindriem una fracció d’aixó en qualsevol alternativa coneguda de barrera de peatge. Els periodistes mai en la història han pogut explicar les notícies tan efectivament, rebotant-se uns als altres, connectant, citant fonts, obrint-se a respostes –aprofitant les millors qualitats dels medis escrits, impressos, estadístics, parlats i visuals. Si mai ha existit una ruta per construir una audiència rellevant i fiable és adoptant totes les possibilitats d’aquest nou món i no tancant-se d’ell. Són molts els lectors que volen aquesta possibilitat de seguir la conversa, comparant fonts i connexions variades. El resultat periodístic millora per l’aproximació col.laboradora, a més de competitiva, que acaba ben segur per trobar ràpidament la veritat de les coses. Quan penso en les barreres universals de peatge, em pregunto quins canvis provocaria en aquest món emergent d’edició i redacció. Com podria tractar-se una notícia com la revelació exclusiva del Guardian que Google estava a punt d’abandonar la censura a Xina? Si muntes una barrera universal de peatge sobre el teu contingut la consequència serà que dones l’espatlla a un món de contingut obertament compartit. Tot el mòn està immers en una revolució. Tot apareix en pantalla. La tecnologia ha permès el desenvolupament d’una generació intensament independent, oberta, inclusiva, esbiaxada cap a la llibertat d’expressió i les idees valentes, habituada a la immediatesa, preocupada per la confiança. En aquest món obert i immediat tohom pot ser editor i no necessita intermediaris. Seguim parlant de Google i Xina, o la difusió d’informació no organitzada contra la desinformació i censura organitzada. Nosaltres sabem en quin bàndol hem de lluitar. El Guardian per internet és el segon diari anglès del món, llegit per 37 milions –un terç per parts a Anglaterra, Amèrica i la resta del món. El 1956 les vendes a la resta del món del Guardian foren 650. Hi ha una tendència irreversible en la societat d’avui sobre com la gent s’expressa, sobre com les societats escullen organitzar-se, sobre la nova democràcia de les idees i la informació, sobre els conceptes canviants de l’autoritat, sobre l’alliberament de la creativitat individual, sobre l’habilitat d’escoltar veus que abans no se les escoltava, sobre el respecte, la inclusió i la utilització de les opinions dels altres, sobre la resistència contra els que volen acabar amb la llibertat d’opinió. Si ens hi girem d’esquena, anirem sonàmbuls cap a l’oblit.”
(“Does journalism exist?” per Alan Rusbridger, conferència Hugh Cudlipp, The Guardian, 25 gener, “Vergés,” per Miquel Pairolí, El Punt, 24 gener, “La Biblioteca de Catalunya exposa l’editor de Josep Pla. Compara un número segrestat i la versió censurada de Destino,” El Punt, 11 gener 2010)
No comments:
Post a Comment